Processó Marítima

LA PROCESSÓ MARÍTIMA

La processó, avui

La processó de Santa Cristina té els seus preliminars en “la passada” dels Obrers pel centre del nucli antic de la vila, a la nit del dia anterior, que és seguida pels vogadors dels equips de rem que participaran l’endemà en la regata de llaguts, finalitzant la passada a la plaça de la Casa de la Vila amb un “Toquen a Córrer” popular i ballada de sardanes.

El 24 de juliol, festa de Santa Cristina, és la Festa Major de Lloret. A dos quarts de vuit del matí es repeteix la passada, aquesta vegada només amb els quatre Obrers efectius, seguits pels músics, en un recorregut pels carrers del nucli històric, amb sortida i arribada a la plaça de la Casa de la Vila. Allà es reuneixen amb personalitats convidades a la festa, dirigint-se al temple parroquial de Sant Romà, on s’organitza la sortida de la processó. El poble es reuneix a les portes del temple parroquial, d’on surt el seguici en processó passant pel carrer de Sant Romà, plaça del Carme i carrer de Sant Martí, arribant a la platja.

Obre la processó un crucifix i tres pendons històrics portats per escolans. Segueixen els membres de les nou tripulacions dels llaguts, amb les banderes dels seus clubs; els membres del Cor Alba de Prima; i les banderes històriques (dipositades tot l’any al santuari), encapçalades per la senyera. Amb la bandera de Sant Elm, desfila la imatge de Sant Elm amb els seus portadors d’aquesta confraria; amb la bandera de Sant Pere, la imatge de Sant Jaume, portada per la Confraria de Pescadors; i finalment la imatge de Santa Cristina, portada pels quatre nois que ballaran el Ball de Plaça, precedida per la Marabadessa amb l’Àngel Porrer; les quatre Obreres amb els seus angelets; i els quatre Obrers Efectius. Tanca la processó el Sr. Rector, portador de Sa Relíquia; els músics; autoritats i convidats; i públic que segueix la processó. Arribats a la platja, les imatges de Sant Elm i Sant Jaume es guarden a la Casa de la Vila esperant la tornada; la de Santa Cristina és la única que segueix la comitiva per mar.

Les empreses dels creuers marítims que fan la línia regular de transport de viatgers durant l’estiu, col·laboren desinteressadament amb les seves embarcacions, segons disponibilitat. Hi ha una nau capitana, que encapçala el recorregut marítim, amb la imatge de Santa Cristina, el Sr. Rector amb Sa Relíquia, les Obreres amb els angelets i la Marabadessa, els Obrers, els músics, els portadors de les banderes antigues, premsa i fotògrafs. Una segona embarcació porta a les autoritats i convidats, i algunes més porten a les persones que han reservat plaça uns dies abans, també segons disponibilitat. En fer-se a la mar les embarcacions descrites, s’inicia un recorregut per la badia de Lloret fins al davant de Sa Caleta, mentre es va formant el seguici dels creuers acompanyats per les barques dels pescadors que mantenen actualment aquesta activitat, carregades de convidats; multitud de llanxes i petites embarcacions particulars de tot tipus; i els llaguts a rem, de les nou entitats que competiran a la regata “S’Amorra, amorra”, més altres llaguts de les mateixes entitats que també són presents a la festa. A velocitat lenta en direcció a Santa Cristina, en arribar a l’alçada de Fenals, quan s’albira el santuari de la Mare de Déu de Gràcia o Sant Pere del Bosc, s’atura la marxa, i es resa la Salve Regina amb l’ajut de la megafonia dels creuers, mentre les embarcacions a rem mantenen en posició vertical els rems, com a signe de salutació a la verge. Acabada la Salve, des de la nau capitana es baixa la bandera de l’Obreria, donant així la sortida a la regata S’Amorra, amorra.

“Amorrar” significa tocar la sorra de la platja amb la proa de l’embarcació; és a dir, arribar a terra.

Cada llagut va guarnit amb ornaments especials a proa i a popa que li donen un aire de gòndola i que es creu que pot ser una reminiscència dels temps de la relacions comercials amb Itàlia, per influència veneciana. L’ornament de proa és com una mena de mascaró de fusta que representa la cara del sant de la confraria corresponent o bé algun emblema propi. La regata és molt competida, sense més premi que el preuat honor de la victòria. El guanyador és el primer en “Amorrar” a la platja de Santa Cristina.

Arribats els llaguts, desembarquen la resta d’embarcacions, formant-se de nou ja en terra, la processó que es reprèn segons havia sortit de Lloret. Amb la música de la cobla es puja fins entrar a l’ermita per celebrar la Santa Missa que constitueix l’acte central del matí. L’ofici religiós, amb l’ermita totalment plena de fidels, compta amb el Cor Alba de Prima, i a la seva finalització es venera Sa Relíquia i es canten els Goigs. A la sortida es procedeix a la degustació de l’estofat, fet amb patates, vedella i demés ingredients, cuit a foc lent, preparat en una paella de grans dimensions que s’allarga fins unes mil racions. S’ha habilitat l’espai de la plaça del pi amb taules i cadires per més de sis-cents comensals, que comprenen a les autoritats, els vogadors dels llaguts, els convidats de les barques de pescadors que segueixen la tradició, obrers, obreres, músics i convidats. Des de l’any 2007, un tendal amb estructura metàl·lica protegeix de la intensitat del sol d’un migdia de juliol.

ORÍGENS I HISTÒRIA

Els orígens de la processó marítima es perden en el temps. Sens dubte es tracta d’un acte amb clara inspiració en les processons de terres italianes, doncs sembla clara la vinculació amb aquest origen ja al segle XIII, fruit dels llassos establerts amb la navegació marítima; possiblement una colònia d’italians s’establí a Lloret, d’aquí provenen el barri de Venècia (originàriament, de pescadors i gent del mar) i els cognoms i expressions italianitzades.

Ignorem en quin moment es va iniciar el costum d’anar per mar en processó a Santa Cristina. El cert és que el rector Felip i Gibert en la consueta de 1592, deixa escrit que rectifica aquest costum i estableix que la processó s’ha de fer per terra, dient. “Com abans s’hi anàs amb barques, per mar, fent mil offessas a Déu y ara tot lo poble segueix la professó”. Vol dir que s’hi anava doncs per mar, a mig segle XVI; com a mínim aquesta antiguitat és documentada. Una processó caminant amb un recorregut tan llarg i en ple estiu, havia de fer-se incòmoda, i ben aviat els lloretencs recuperen l’antic costum de fer-la per via marítima. A la consueta del rector Joan Llorens de l’any 1630, es deixa clar que

“lo poble va la major part per mar…” i detalla que “… des de la vora de la mar, allí en Santa Cristina, quan són desembarcats jurats i prohomes y lo ciri ab la relíquia, se van pujant dalt ab solemnitat de música y los capellans canten un hymne per lo camí.”

ORÍGENS I HISTÒRIA

De nou uns anys més endavant, el 1673, en l’acta de la visita del bisbe Francesc Dou es diu que les vestidures sacerdotals són les necessàries “pel dia o festa de la santa, quan es fa la processó des de l’església parroquial de la present vila, anant sobre la mar, a l’esmentada capella i es torna a la parroquial. Al segle XVIII, el costum ja s’ha consolidat plenament. Llegim a l’acta de 1719 de la visita del bisbe Miquel Joan de Taverner i Rubí: “Tenen una professó en Santa Christina, anant per mar. Lo pàrroco se embarca ab lo clero aportant la relíquia de la santa. Esta consuetut és molt antiga, de modo que en la Consueta vella feta en lo any 1630 ja se troba posada esta professó, en que l’a conservat. Ab tot se ha de veure quin judici se ha de pendre per evitar los desordres que algunes vegades han succehit en esta manera de anar per mar”.

Al segle XVIII, el costum ja s’ha consolidat plenament. Llegim a l’acta de 1719 de la visita del bisbe Miquel Joan de Taverner i Rubí: “Tenen una professó en Santa Christina, anant per mar. Lo pàrroco se embarca ab lo clero aportant la relíquia de la santa. Esta consuetut és molt antiga, de modo que en la Consueta vella feta en lo any 1630 ja se troba posada esta professó, en que l’a conservat. Ab tot se ha de veure quin judici se ha de pendre per evitar los desordres que algunes vegades han succehit en esta manera de anar per mar”.

Al 1720 el rector mossèn Josep Rovirola i Ros defineix la processó amb molts detalls, en la seva consueta. Però a l’any 1778 el bisbe Tomàs de Lorenzana decreta una constitució prohibint que les processons anessin més enllà dels nuclis de població, fet que podia suposar el final de la processó dels lloretencs. Aquests però varen fer una subtil proposta que permetria continuar el costum, entenent que mentre s’estigués sobre la mar no hi havia processó, tancant la relíquia en un arca durant la travessia marítima. El bisbe ho va acceptar, autoritzant de seguir fent la processó com sempre. Durant la navegació no hi ha doncs processó pròpiament dita; aquesta és de l’església a la platja; de la cala de Santa Cristina al santuari, i el mateix en sentit de tornada. Però en l’esperit i creença de tothom, la processó és marítima.

A l’any 1805, un acord municipal decideix ampliar de set a nou el número d’embarcacions que hi prenen part. En l’acord es defineix que la Confraria del Roser, que fins llavors anava amb el caro de les Obreres, formés un llagut propi, i que el de les Obreres embarqués la bandera de Sant Cristòfol “que és dels estudiants d’esta vila”, y que la Confraria de St. Roc, que anava fins llavors amb el caro de l’Ajuntament, formés un altre llagut propi, portant l’Ajuntament la seva pròpia bandera.

A partir de finals del segle XIX i principis del XX disposem ja de força informació, contrastada per diferents vies, sobre la organització de la processó. Els treballs de Hermenegildo de Urréjola (1891), director del diari setmanal “El Distrito Farnense”, i Josep Galceran (1892), secretari de l’Ajuntament, així com la detallada consueta de l’Obrer Major Joan Cabruja i Robert (1900), ens en donen prou detalls. Sobre la regata, el “crit de guerra” dels antics vogadors, era “Amorra, amorra, Sa Relíquia !!!”; mentre competien per arribar en primera posició a la platja de Santa Cristina. Antigament, els caros o llaguts dels pescadors (embarcacions com el “Caro d’en Lleva”, que es conserva sota cobert a l’esplanada anterior a l’ermita com a testimoni d’aquest tipus d’embarcacions) eren l’únic mitjà de desplaçament de tot el col·lectiu que seguia la processó. Amb l’arribada dels motors, es va perdre la tradició de la competició a rem. A l’any 1951 es va intentar recuperar, però no va reeixir; fins que, a l’any 1987, es van construir els primers llaguts fets amb fibra de vidre que, sota les banderes de Santa Cristina, Ajuntament, Sant Elm i Hotelers, i amb els noms dels antics patrons Venido Llagardaix, Joanet Trons, Joan Mà i Es Gran Reyné, van aconseguir formar les tripulacions que es van anar ampliant als anys següents fins a recuperar les nou banderes que, històricament, havien format la regata; recuperant així aquesta tradició, avui plenament consolidada.

Esteve Fàbregas i Barri (“Lloret de Mar”, 1959) feia aquesta descripció: “Quinze dies abans de la festa, els patrons de l’art que havien de participar-hi escollien per a amarinar llur caro els millors vogadors de la platja. Ésser vogador a “Sa Relíquia” (la nau capitana) era un honor, i la vigília de Santa Cristina els mariners de cada llagut recorrien el poble, a colles, espitregats, arromangats, presumint llurs musculatures ufanoses.”

El sentit de l’estofat està en el seu origen, en temps molt llunyans. El trobem en la necessitat de recuperar forces per part dels vogadors dels llaguts, que transportaven tota la processó amb l’esforç dels seus braços; en documents de 1749, ja consta la obligació de l’arrendatari de la carnisseria (una mena de monopoli municipal), d’aportar una determinada quantitat de carn per aquest estofat. Al llarg dels anys s’ha anat adoptant als temps, però cal no oblidar que l’origen i el sentit, són aquests.