INICI SESSIÓ
EL BALL DE PLAÇA
A l’actualitat
Actualment, la Dansa de les Almorratxes es balla cada any el dia 24 de juliol. Els protagonistes són quatre parelles de balladors. Les noies van de llarg, elegantment vestides, i els nois també surten ben mudats, amb vestits foscos. Les noies són les quatre Obreres de Santa Cristina, que són elegides per un any. Els Obrers, administradors de l’ermita de Santa Cristina, són homes d’una edat superior a les donzelles, i es limiten, actualment, a entrar-les de bracet a la plaça, com una antiga presentació en societat, i a traspassar-les, tot seguit, als quatre balladors que les mateixes obreres ja s’han escollit prèviament. Durant la primera part de la dansa, de música lenta i cerimoniosa, els components de cada parella fan, ballant, una primera volta a la plaça agafats de la mà dreta. A l’esquerra, el ballador hi porta l’almorratxa. De tant en tant, la noia fa una reverència davant del noi. Després d’un breu descans fan una segona volta amb la mateixa música, aquest cop sense agafar-se la ma, els nois amb l’almorratxa i les noies amb el seu artístic vano o ventall que mouen amb gràcia. Llavors els balladors passen pel davant de les autoritats vessant als seus peus el perfum de les almorratxes –antic senyal d’homenatge-, que entreguen a les Obreres qui, agafen l’almorratxa i la llencen a terra, rememorant la llegenda de l’àrab i la donzella. Es diu que si l’almorratxa es trenca, la noia es casarà durant l’any següent. Acaba el ball amb una música festiva, ben diferent de l’anterior, coneguda amb el nom de “Toquen a córrer”. Les quatre parelles fan diverses voltes a la plaça, primer caminant, després saltironejant, saltant cada vegada amb més aire i rapidesa, seguint el compàs de la música, i es van agafant, primer de dues en dues, després totes quatre parelles, quedant els vuit balladors alineats al voltant d’un punt central, fins que es dirigeixen novament cap al cantó dels músics, on acaba la dansa. Des de l’any 2009 s’ha recuperat l’antic costum que les quatre parelles ballin una sardana, que s’obre a tothom, per tancar l’acte de la Dansa de les Almorratxes.
El ball es repeteix el dia 26, festivitat de Sant Elm. Presideixen els Obrers de la Confraria de Sant Elm, entrant a la plaça a les Obreres de Santa Cristina. El ball d’aquest dia, mantenint la tradició immemorial, compta amb la participació popular de tots els infants que s’hi volen afegir, i que deixen petita la plaça. Antigament (fins l’any 1960), es ballava tres dies seguits (també el dia 25, festivitat de Sant Jaume).
El ball es celebrava durant segles a l’actual Plaça d’Espanya, davant l’antiga Casa del Paborde, senyor feudal de la vila. A l’any 1970, i degut a unes obres que es feien en aquest lloc, el ball es va traslladar a la Plaça de l’Ajuntament, quedant aquest escenari com a definitiu a partir d’aquell moment. Anteriorment els balladors eren els propis Obrers, fins que a la dècada de 1950 aquests varen delegar en nois joves elegits personalment per cada Obrera.
La dansa ha sofert variacions al llarg dels segles, segons podem llegir en l’evolució històrica resumida en aquestes pàgines. A l’assemblea de l’entitat de l’any 1985 s’insistia en la voluntat de “recuperar la puresa d’execució en el Ball de Plaça eliminant alguns vicis que, en la forma de ballar-lo, havien aparegut darrerament.”
la llegenda
La trencadissa de les almorratxes, rememora la llegenda transmesa durant segles per la memòria popular. Esteve Fàbregas i Barri la descriu així al llibre “Lloret de Mar” (1959):
“La narració popular sobre l’origen de la trencadissa de les almorratxes diu que un àrab jove i ric, resident a la costa, s’havia perdudament enamorat d’una donzella cristiana. El moro pretenia de tota manera fer-la la seva esposa, i la noia, per la diferència de religió, no es cansava d’expressar a l’indigne pretendent la seva desamor.
Un dia de ballades, l’àrab es presentà tot d’una davant la multitud, vestint les seves millors gales. S’adreçà a la bonica cristiana allargant-li la destra i oferint-li amb l’altra mà el gerret de vidre ple d’aigua d’olor. La noia, indignada per un tal atreviment, prengué el gerret i el reboté amb violència a terra, on es feu bocins.
Conten que el moro, avergonyit, tornà a l’Àfrica i la noia es tancà en un convent.”
De danses amb almorratxa i amb un suposat origen similar, n’hi havien en diferents punts de la costa catalana. A Sant Pol es fa una Dansa de les Almorratxes en la que els balladors són una parella de gegants que ballen al so d’una música que no té res a veure amb la de Lloret, es van acostant fins que la geganta fa caure l’almorratxa de la mà del gegant. La llegenda hi posa noms, Mercè la noia i Benassat o Ben Hassat l’àrab, i situa l’escena del ball al castell dels Montaner, actual Castell de Santa Florentina.
Així, el compositor Domènec Moner Basart deia l’any 1995 (“Miscel·lània lloretenca”, publicació del Casinet): “(Anys enrere)… es ballava amb una cerimoniositat extraordinària, força diferent de com es fa avui. Ara té una altra forma, un altre aire, i malgrat ésser seriós, no té aquell encartronament de llavors que el feia aristocràtic.”
els orígens
A l’arxiu de l’Obreria hem localitzat una nota interna, recollida també per Esteve Fàbregas i Barri a la publicació “Aires lloretencs” del 16 de juliol de 1936, per la que coneixem que el polític i escriptor Josep Güell i Renté (L’Havana 1818 – Madrid 1884), va escriure un llibre sobre costums morescos (que no hem pogut localitzar), dins del que hi ha el capítol “Zegries y Abencerrajes”, que descriu amb precisió un símil de la nostra dansa:
“se daban la mano cuatro moros, los más ancianos, con otras tantas moras jóvenes, y empezaba a preludiar la orquesta de añafiles (una mena de tenores usades a Catalunya ja a inicis del s. XIV). Llevaban cada uno en la mano una especie de jarrón llenos de agua perfumada (que ahora llamamos morrajas y entiendo que de ellos lo hemos tomado) y antes de empezar la danza la vertían a los pies del Califa y de su corte que presidian la fiesta…”
el Ball de Plaça al segle XVI, segons el rector Jaume-Felip Gibert
Aquesta dansa s’ha ballat ininterrompudament, com a mínim, des del segle XVI. El primer document localitzat, és de l’any 1592. Entre els anys 1591 i 1608, va regir la parròquia lloretenca el rector Jaume-Felip Gibert. Ens va deixar escrita la consueta de 1592, en la que descriu aspectes de la dansa:
“… que lo dia de Sta. Christina poden dansar los dos obrers de Sta. Christina ab dues dones ancianes, les dues primeres danses d’esta manera:
Que los quatre fadrins que lloguen los juglars posen en la primera dansa los dos y encomanen als dos obrers servassen son ordre de edat y qualitat.
Y la segona, posen los altres dos (fadrins), qui també acomanen les balladores als matexos dos obrers, entrant lo segon primer ut in aliis festis similibus.
Aprés, la tercera dansa, la posen los dits quatre fadrins junt ab les quatre donselles dels ciris velles, les quals, al cap de poc, en la matexa dansa donen los ciris a les obreres noves y elles – les obreres sortints – se hixen del ball, y los fadrins sobredits a cap de un poch les comanen a altres quatre fadrins, e encontinent giravolen quan elles los donen las noves obreras a ells.
Y aprés la quarta dansa la posen els dits fadrins ab les noves obreres, los quals aprés les donen als quatre a qui avien en l’altra dansa donades les velles o a qui volran ells matexos.”
Veiem que la dansa venia de molt antic, doncs el rector Gibert va intentar introduir-hi una innovació (que no va reeixir). Tenia el suport popular del jovent, doncs uns fadrins fins i tot pagaven els joglars (o cobla), i a canvi d’això se’ls donava el dret a participar en el ball. Els Obrers eren només dos, mentre que d’Obreres n’hi havia quatre, dites obreres donzelles del ciri.
Es romp la primera dansa amb els dos obrers, que ho fan amb dones d’edat, i dos fadrins que ho fan amb dues de les donzelles que surten d’obrera, portant el ciri a la mà i que seguidament ballaran amb els obrers. La segona dansa és dels dos obrers amb les altres dues donzelles del ciri sortints, i dels restants fadrins amb les altres dues donzelles d’abans. Acabada la segona dansa, fan acte de presència les quatre obreres noves, mentre que a la tercera comencen a ballar les sortints amb altres quadre fadrins; les obreres antigues donen el ciri a les noves i surten del ball, mentre aquestes es posen a dansar amb els fadrins. La quarta dansa “la posen” (la ballen) amb les donzelles del ciri el segon grup de fadrins, els quals, al cap de poc, passen les donzelles als quatre fadrins del primer grup.
al segle XIX
No tenim informació de l’evolució de dansa, des del rector Gibert, fins l’any 1891, en que el secretari de l’Ajuntament Josep Galceran ens dona notícies retrospectives, descrivint com es feia abans:
“No carece de originalidad el modo con que los nuevamente elegidos tomaban posesión de sus cargos. Efectuábanlo durante el típico “Ball del Ciri”, danza que tiene lugar en la tarde del primer día de la fiesta mayor, en la plaza pública, ante el Ayuntamiento, y que fue en su origen una ceremonia cívico-religiosa, que presidia el propio cura-párroco de esta villa con la autoridad local. Es sencilla como se practica esa posesión simbólica. Conviene saber, antes que todo, que únicamente tomaban parte en el citado día los obreros y pabordesas y que estas últimas durante ella llevaban, como hoy, un ramo de flores que les distribuía la “marabadessa” al estar la pareja en la plaza y preparada para el baile, cuya entrega de ramos es la señal de romper la música. Diremos ahora que empezaba la danza con sólo los obreros y obreras salientes, continuando hasta el segundo ejercicio inclusive y que, finalizado éste, comparecían los entrantes dispuestos de igual forma, es decir, el Obrero Mayor con la Pabordesa Mayor, el segundo con la segunda, etc., llevando también las obreras la tradicional almorraja, guarnecida con flores, a cuya llegada hacíase entrega por las antiguas pabordesas de los mencionados ramos a las nuevas, con lo cual quedaba consumado el acto de posesión de cada respectiva pareja, a la que acompañaban luego en la danza hasta su conclusión.”
Es defineix doncs, a l’any 1891, la dansa en temps passats, però la seva relació ja no s’adiu amb la del rector Gibert, de tres segles abans. Altrament, el nombre d’obrers havia passat de dos a quatre i ja no calia el reforç dels fadrins que antigament pagaven als joglars. També apareix la Marabadessa, tot i que podem suposar que als temps del rector Gibert ja devia existir, atès que no s’estilava en aquell temps que les donzelles anessin sense qui en tingués cura.
principi del segle XX
A l’inici del segle XX tenim el testimoni de l’Obrer Major Joan Cabruja i Robert, que a la consueta “Instrucciones para los Sres. Obreros de Sta. Cristina” (esmentada al capítol dels Perdons), feia aquesta descripció de l’any 1900:
“Se reúnen a la hora fijada de antemano por el Sr. Alcalde, los Obreros o sus representantes en la Casa Consistorial y con la música acompañan al Ayuntamiento a la plaza (es refereix a l’actual Plaça d’Espanya).
Salen los Obreros o sus representantes a buscar las Obreras en la casa ya designada y se empieza como sigue:
1º.- Al entrar los Obreros y Obreras (o sus representantes) en la plaza, se colocarán por su orden delante de los músicos y luego entrará la Madre Abadesa y entregará los ramos a las Obreras; y ésta es la señal de romper la música.
2º.- Al primer toque de la música los Obreros (de aquí adelante al nombrar los Obreros se entiende ellos o quién los represente) harán el saludo al Ayuntamiento y luego, tomando la Obrera por la mano, darán tres vueltas por la plaza.
3º.- El Obrero dará una vuelta redonda a la Obrera y quitándose el sombrero dará una vuelta “filant”.
4º.- Cortesía al Ayuntamiento y las Obreras rompen la morratcha y en este momento de expansión se presentará la Madre Abadesa a recoger los ramos de las Obreras y, enseguida, el Obrero dará vuelta redonda a la Obrera y dará otra vuelta “filant” con el sombrero puesto.
5º.- Una, dos, tres vueltas, tocan a corre y una o dos sardanas.
Advertencia: Cuando hay cambio de Obreras, finida la 4ª parte se presentarán en la plaza cuatro jóvenes con las Obreras nuevas, y estas perciben los ramos de las Obreras salientes, reunidos así todos por su orden; esto es, los Obreros con las Obreras nuevas y los jóvenes con las Obreras salientes y todos con morratcha;
rompe la música, saludo al Ayuntamiento y empieza la danza hasta el final.
Es de advertir que el 1er dia no se admiten niños y es preciso que el Obrero haga respetar que por nadie se altere esta costumbre.”
la referència
L’any 2005, l’Obreria de Santa Cristina va editar el llibre sobre el Ball de Plaça, del que en són autors Joan Domènech i Moner, i Maria Antònia Juan i Nebot, que suposa l’obra de referència per conèixer tots els detalls sobre aquesta dansa i la seva història.
La major part dels textos d’aquest capítol provenen d’aquell llibre, com d’anteriors publicacions recollides al mateix (treballs de J.Galceran i J.M. Pons i Guri), i d’altres articles i publicacions de Joan Domènech i Moner.