INICI SESSIÓ
Hi ha constància documentada de la seva existència des de 1354, però l’ermita d’aquell temps era molt més antiga: ara sabem que fa onze o dotze segles, aquest era ja un lloc de culte. Resumida, aquesta és la seva història.
HISTÒRIA
Edat antiga fins – s.V
El santuari de Santa Cristina es situa en un indret singular conegut com a Vallarnau en documents antics (i fins al s. XX). Per la seva topografia i situació privilegiada front al mar, ha estat un assentament humà des de l’antiguitat. S’han trobat restes de peces ceràmiques i taegulae romanes dels segles I i II, i fragments d’àmfora romana del segle I, si bé en les recerques arqueològiques fetes no s’ha pogut aprofundir, segurament pel fet que el subsol és de naturalesa rocosa, el que impedeix trobar rastres de construccions antigues.
Alta edat mitjana – s. V a s. XI
En la prospecció arqueològica feta entre 2013–2014, es van localitzar al subsol de l’actual ermita, les restes dels fonaments de la petita ermita que es trobava dintre del que es l’actual construcció. Es tractava dels murs laterals i l’absis en forma d’arc de ferradura, així com diverses sepultures, una d’elles en fossa antropomorfa. Això va permetre als arqueòlegs fixar la data dels vols del segle X, per aquestes restes. Suposa doncs una antiguitat de més de mil anys de culte en aquest indret, tenim una ermita mil·lenària. Malauradament no hi ha més dades d’aquesta època.
Baixa edat mitjana – s. XI a s. XV
El document més antic localitzat fins ara referit a l’ermita de Santa Cristina és una carta qüesitòria –o sigui una autorització per a recaptar almoines– concedida el dia 11 d’agost de 1354. Les almoines eren “per una determinada capella en honor del màrtir Sant Jordi i de les santes verges Cristina i Llúcia, i que no té mitjans suficients per ser il·luminada decentment i adornada”. Significa doncs l’existència d’una ermita que el document situa a la parròquia de Sant Romà de Lloret, en el lloc anomenat de Vilarnau (trobem diferents variants del topònim). Ara sabem que aquest document fa referència a l’ermita que portava edificada ja llavors, uns quatre-cents anys.
Els dos documents següents, per ordre d’antiguitat, són del 18 de juliol de 1376 i del 3 de novembre de 1423. Ambdós tenen la mateixa finalitat, que és la d’acreditar la rectitud de la persona que es presenta a demanar almoines per a la restauració o el millorament de l’ermita de Santa Cristina i el seu contingut. Al document de 1376 el bisbe de Girona Bernat de Montrodon diu que, al terme de Lloret, hi ha construïda una capella sota l’advocació de Santa Cristina, “in loco erroris et vaste solitudinis”, o sigui, “en lloc perdedor i d’immensa solitud”. Ha desaparegut la referència al topònim Vilarnau, d’origen clarament romà, com tots els que comencen per “vila” o “vilar”, potser per la despoblació provocada per la pesta negra patida a Lloret l’any 1348 segons suposa l’historiador Joan Domènech. El topònim torna a sortir més tard, convertit en Vallarnau, i es manté així durant uns quants segles. Aquest document consisteix en un cartell o autorització al seu portador per captar almoines, i concedeix indulgències als qui ajudin a l’ermita. El bisbe descriu amb aquestes paraules l’emplaçament de l’ermita de Santa Cristina:
“Com sia que, dins la parròquia de Lloret, en lloc perdedor i de immensa solitud, hi ha construïda una certa capella sota l’advocació de Santa Cristina, la qual -necessitant-ho com ens n’assabentem- no té mitjans pels quals es pugui il·luminar i ornar decentment, ni d’altres per afer reparacions a l’esmentada capella, ni subvenir les seves necessitats sense l’ajut, almoines i socors de vosaltres i dels altres fidels de Crist.”
El document més antic conservat a l’arxiu de l’Obreria és un pergamí datat el 14 de maig de 1422, quan el pagès Pere Carreras ven per 44 sous un tros de terreny del seu mas a fi d’engrandir la propietat de l’ermita, assegura documentalment que ho ven “a Déu i a Santa Cristina”, i reconeix cobrar “dels prohoms del terme de Lloret, de béns de l’esmentada capella de Santa Cristina”. Es considera el reconeixement de l’existència d’uns representants de Santa Cristina que tenen doncs, personalitat pròpia, ja que la venda no es fa a la universitat (ajuntament) sinó a Santa Cristina; el que més tard anomenarem Obreria.
Del segle XV al XVIII
Durant el segle XV coneixem l’evolució de l’ermita, per les visites pastorals, que donen noticia del seu bon estat i millora, per les constants donacions que rep en nombrosos testaments, en ser considerada com una pertinença dels lloretencs. La costa catalana pateix freqüents incursions dels pirates sarraïns; l’any 1456, el papa Calixte III (primer papa Borja) concedeix una butlla perquè a l’ermita de Santa Cristina hi pugui residir un ermità per controlar aquestes incursions, que acostumaven visitar Vallarnau per abastir-se d’aigua a la seva font.
A la segona meitat del segle XV, comença un declivi econòmic per les estructures feudals d’aquell temps, i al 1548 la visita pastoral la descriu com “mediocrement ornada”; ha perdut l’esplendor que tenia un segle abans. En visita de 1573 el bisbe Bernat de Tocco, (tot just sortint del càrrec de President de la Generalitat), deixa constància que la capella és un centre de devoció, on acuden molts fidels que fan presentalles que són venudes pels obrers per sostenir la capella; l’administració la tenien els seus obrers, sense rendir comptes al rector ni al bisbat, sinó a la universitat o col·lectivitat dels lloretencs.
Al 1592 el nou rector de Lloret Jaume Felip i Gibert (rector 1591-1608) escriu una consueta que és un valuós document per conèixer detalls sobre l’estat de la capella i de les festivitats que s’hi celebraven. Defineix l’existència de l’Obreria, amb dos obrers i quatre donzelles dites obreres del ciri, que tenien cura de servir la capella, amb la neteja i ornamentació. Tots eren renovats cada any. L’Obreria de Santa Cristina obrava amb entera independència de la de la parròquia, però supeditada en moltes coses als jurats i consell de la universitat.
Al 1612, residia a la casa de l’ermità el prevere Antoni Fels. Un decret emès en la visita pastoral de 1612, s’autoritza “als jurats de la vila de Lloret i als administradors de la capella de Santa Cristina“, per demanar almoines “tres llegues (uns vint quilòmetres) a l’entorn de dita capella”. La situació econòmica de la capella prospera i permet la inversió de diner que genera rendes, sota la figura del censal mort, pel que es comprava del que rebia el diner, el dret de cobrar-ne un interès anyal. Als arxius de l’Obreria hi ha el document del censal mort del 20 d’agost de 1630 pel que els obrers Campderà i Marcó el compren al mariner Bernat Cabanyes, amb diners de caritats rebudes a favor de la capella, pel preu de 12 lliures barcelonines, que generen un rèdit de 12 sous anyals que en Cabanyes havia de pagar a l’Obreria, avalat per dos negociants més.
La Guerra dels Segadors de 1640 devia influir en una davallada; acompanyada d’una època de llarga sequera, va portar la fam, que venia de la ma de la pesta a Lloret com a tot Catalunya. Al 1650 es porta la imatge de Santa Cristina a l’església parroquial per fer pregàries i es prohibeixen els jocs públics, sota penes econòmiques que seran aplicades, un terç per la justícia executant, un terç a la capella de Santa Cristina i l’altra terç a l’hospital. La capella de Santa Cristina predomina doncs sobre les altres capelles del terme, fins i tot sobre la mateixa església parroquial.
A la segona meitat del segle XVII la capella es troba en bon estat, sabem els noms de molts dels ermitans o sacerdots que l’habitaven. Hi ha una invasió de tropes franceses entre 1694 i 1697, i en prevenció els béns i objectes de l’ermita són custodiats a l’església parroquial (que s’havia construït fortificada, el 1509). Ja al segle XVIII, la Guerra de Successió de 1714 i les guerres amb Anglaterra, deixen rastre a Lloret amb el bombardeig del seu castell.
1764, Construcció de l’ermita actual
Malgrat aquesta situació, mariners i patrons lloretencs s’expandeixen pel Mediterrani, la població s’enriqueix, i es decideix construir una nova ermita a Santa Cristina. Al 1763 s’obre un nou llibre de comptes, “Llibre de entradas i axidas de Stª Christina, comensat lo dia 15 janer del a. 1763″, i el 10 de maig de 1764 es posa la primera pedra de l’ermita actual, sota la direcció del mestre de cases Joan Baptista Oliver, un lloretenc resident a Barcelona, on exerceix aquest ofici. La capella vella es conservà en ús fins que fou acabada la nova, de manera que, malgrat les obres, no s’interrompé mai el culte a Santa Cristina; l’església vella havia restat dins de la nova, bastida al seu entorn i no es va derruir fins que es pogué posar en ús el nou santuari. Pel seu finançament, es van vendre joiells, presentalles, canelobres de plata, etc; es van talar boscos del patrimoni de Santa Cristina, fer recaptes, i es va donar permís per a pescar els diumenges, amb el benefici aplicat a les obres. Mariners i armadors reserven a Santa Cristina participacions del seu negoci, com si tingués part en el vaixell o en el negoci. Uns catorze jornalers hi treballen els dies feiners, segons justifica el llibre de l’administració de l’obra. Els festius, hi posaven el seu esforç personal un grup de voluntaris sense recursos econòmics per col·laborar: de bon matí, s’aplegaven al cementiri de davant l’església parroquial, cridats per dos músics que, tocant la cornamusa i el flabiol, havien voltat els carrers de la vila; des del cementiri sortien cap a Santa Cristina, presidits per un sacerdot, i després de la missa a la capella, anaven per feina. El sacerdot de Blanes Francesc Gibert i Alsina, propietari d’una finca veïna amb aigua abundant, fa cessió perpètua de la seva aigua a la capella, segons escriptura del 24 d’abril de 1765 a l’arxiu de l’Obreria.
L’ermita es va construir doncs, amb l’esforç de tot el poble. A l’any 1772 es finalitza la construcció, amb la col·locació de la portalada de pedra picada per l’escultor de Barcelona Joan Illas. S’enderroca l’ermita antiga, si bé no hi ha cap assentament comptable que en defineixi el moment. Vint-i-tres anys més tard, entre 1794 i 1795, arribà de Gènova el magnífic altar i retaule de marbre, amb la pintura que el presideix, per donació de Bartomeu Puigvert, genovès amb arrels lloretenques, qui el portà en els seus propis vaixells.
L’any 1784 arriba a Lloret la relíquia del crani de Santa Cristina , fet que impulsa a la construcció del cambril darrera de l’absis, amb l’obertura de dues portes de comunicació. El cambril es construeix ja segons l’estil neoclàssic de les acaballes del segle XVIII, amb una nova sagristia al costat esquerra i una sala simètrica a la dreta, actualment seu de l’arxiu, pintures i objectes de valor històric.
Per aquesta construcció s’utilitzen les quatre belles columnes de marbre de Carrara amb capitells d’ordre dòric que sostenen la petita cúpula del cambril. Tenen la seva anècdota en les declaracions de diferents testimonis en l’expedient per salvar l’ermita de la subhasta intentada amb la llei de desamortització l’any 1842, en les que recorden com aquestes columnes, li van agradar molt al bisbe Tomás de Lorenzana en una visita pastoral, i se les volia endur a Girona per posar a la capella de Sant Narcís de l’església de Sant Feliu. Davant d’aquesta pretensió, els lloretencs les van treure del magatzem on estaven i les aprofitaren pel nou cambril, evitant que el bisbe se les pogués endur. Diuen que, aquestes columnes, igual que l’altar major i el nou retaule de marbre, varen ser donats pel lloretenc Bartomeu Puigvert, conegut pel sobrenom de Xuclà; declarant que havien estat donades amb el fi que formessin part de l’ermita de Santa Cristina. En realitat, hi ha una discordança cronològica, doncs l’altar no arriba fins uns anys després de la construcció del cambril. Hi ha la possibilitat que les columnes arribessin abans, però no guarden relació amb el retaule major; es fa difícil creure que formessin part del mateix projecte.
La construcció del cambril finalitza el 1793; estem als anys de la guerra del francès, i fins al 1824 no es construeix l’altar i s’hi porta la relíquia del cap de la santa. El resultat final de la construcció, és molt positiu, constituint un conjunt de gran bellesa artística, i una singularitat d’estil a les nostres terres. Al llarg dels anys s’ha conservat i millorat, segons les donacions rebudes, i la gestió del patrimoni que permet el seu manteniment.