INICI SESSIÓ
L’ALTAR MAJOR I EL RETAULE DE MARBRE
Un document de l’any 1354 ens dona testimoni de l’existència d’una capella sota l’advocació de Santa Cristina. Posteriorment anem trobant documentació d’aquesta ermita i dels actes que al seu redós hi organitza la gent que en té cura. Es tracta de l’Obreria de Santa Cristina.
L’Obreria de Santa Cristina, de Lloret de Mar
En les declaracions de testimonis per evitar la subhasta de l’ermita feta l’any 1842, fins a deu lloretencs d’edats entre 61 i 82 anys, donen testimoni que l’ermita va ser construïda amb el treball i els mitjans dels veïns de la vila, que la consideren de la seva propietat; que els altars són propietat de determinades famílies que els han pagat de la seva butxaca, i sis d’ells declaren que l’altar major, el retaule i la pintura que en forma part són donació de l’armador lloretenc resident a Gènova Bartomeu Puigvert, conegut pel sobrenom de Xuclà, que els encarregà, pagà i va fer portar des de Gènova, arribant l’any 1795. Per tant el retaule i l’altar major es van col·locar al seu emplaçament uns 23 anys després de la finalització de l’obra principal de construcció de l’ermita.
Encaixa perfectament amb el retaule de marbre, és obra d’un autor genovès desconegut fins ara, i va ser donada per Bartomeu Puigvert, com tot l’altar.
El seu estil és de l’escola genovesa de l’època, segons veiem a la descripció següent. Hi ha molts més exemples a la costa de la regió de la Liguria italiana, d’altars i balustrades molt semblants als que tenim a Lloret. Joan Domènech en va fer aquesta descripció, al butlletí de l’Obreria de l’any 2006.
L’altar es complementa amb la gran pintura que el presideix, representant el martiri de la santa, quan mor per les fletxes dels soldats romans.
L’altar de Santa Cristina, s’insereix perfectament dins d’un corrent constructiu que irradia de Gènova i s’estén, en aquells temps per la Mediterrània. A la costa genovesa i la població de l’Alguer, a la Sardenya, trobem exemples que són, en moltíssims aspectes, mimètics del de Lloret.
Observem, en efecte, la forma de construir el presbiteri sempre més elevat, cosa que a Santa Cristina existeix, tot i que de forma més tímida, i amb una balustrada que el tanca. Observem els altars disposats a base de franges horitzontals que van essent, com en el de Lloret, cada vegada més amples i que acaben, sobretot les superiors, amb caps d’angelets o formes decoratives barroques semblants en els extrems. Ens fixem en una manera de fer els sagraris que ens evoca, vulgues que no, el de l’altar de Lloret. Observem l’ús del marbre i de múltiples variants de colors d’aquest material, amb domini, és clar, del blanc, que és el que els fa sobresortir del tenebrisme interior de les esglésies (les de l’Alguer no tenen la lluminositat global de Santa Cristina). Destacaríem, per posar exemples concrets, l’altar major de la Catedral de l’Alguer, que junt amb la trona i altres elements del voltant, és obra del genovès Giuseppe Massetti (realitzat entre 1723 i 1730) i el de l’església de Sant Francesc, obra de Giovanni Battista Franco, en 1773. Els detalls constructius secundaris permeten identificar uns corrents que trobem tant allà com aquí. La balustrada de l’altar de Sant Narcís de la catedral de l’Alguer –l’altar sí que no té res a veure- és idèntica de la de Lloret: la mateixa forma i disposició del dibuix de cada balustre, amb els pilastres inicials plens al començament, a cada costat de l’accés al recinte de l’altar. Dues gotes d’aigua.
Tot això ajuda a fer més creïble, si ja no ho fos prou amb la informació que es té, que l’altar major va venir de Gènova, que obeïa als gustos de l’ època i que l’autoria de totes aquestes obres artístiques gira entorn d’uns artistes o d’unes escoles d’aquella ciutat, que es van expandir per alguns llocs de la Mediterrània.
ELS ALTARS LATERALS DE L’ERMITA
Els altars van ser encarregats i pagats per famílies que en tenien la propietat i en feien la conservació. Així ho afirmen diferents testimonis en l’expedient per defensar el patrimoni de Santa Cristina que es pretenia afectar amb la llei de desamortització l’any 1842, coincidint gairebé tots en els noms d’aquestes famílies.
El primer altar entrant a ma esquerra és d’estil barroc, obra de l’escultor Josep Barnoya Viñals, fet l’any 1789, encara que a la part superior hi figura 1792 (suposada finalització de la dauradura i policromia). En principi es va dedicar a Santa Rosalia, avui presidit per una imatge de la Immaculada. Va ser encarregat a Barnoya per Pau Domènech. A l’any 1994 va ser objecte d’una restauració a càrrec de l’escultor d’Olot Joan Montero, que va fer les quatre columnes que hi faltaven.
L’altar segon de l’esquerra, dedicat a la Verge dels Desemparats, d’estil neoclàssic pur, el donà Sebastià Puig l’any 1862. Hi ha pintades les inicials del donant i l’any de la seva construcció. Després de la destrucció de la imatge de la verge l’any 1936, presideix l’altar una figura molt pintoresca amb la inscripció “San Sebastiano”, amb la indumentària d’un soldat o cavaller de la segona meitat del segle XVIII; sens dubte també procedeix de terres italianes, doncs a la catedral de Santa Maria de l’Alguer, a Sardenya, trobem escultures del mateix estil i factura.
Cap a l’any 1814, es construeixen dos altars nous, ran de presbiteri. A l’esquerra el de Sant Joan Baptista, avui amb la imatge moderna de Santa Cristina que es va posar l’any 2001, obra de l’escultor Salvador Mañosa. A la dreta el de Sant Francesc de Paula, avui presidit per una imatge moderna de Santa Rosalia. Sembla que el primer el pagà Joan Puig, i el de Sant Francesc de Paula, la família Baví Conill.
L’altar de Sant Joan va ser reparat i daurat de nou a la dècada de 1860, per compte de patricis lloretencs residents a Puerto Rico. Aquests dos altars, de fusta, segueixen les línies de l’altar major, de marbre.
Seguint el costat dret, a la segona capella es col·locà l’altar i retaule dedicat al Sant Crist, amb una bellíssima escultura d’aquest. Obra també de l’escultor Josep Barnoya Viñals (com el de Santa Rosalia, avui de la Immaculada), data de l’any 1788, encarregat per Romà Puig; a les caselles laterals hi ha les inicials del donant, R a l’esquerra, P a la dreta. Romà Puig fou un comerciant que va fer viatges a Cartagena de Indias i Mèxic. La inscripció al bancal central: “V[o]R[q] Q[e] S[e] VA E[n] CAMPECHE”, és una incògnita que s’està intentant desxifrar. Va ser restaurat l’any 1994 per Imma Pera i Carles Batlle, restauradors de Girona.
Finalment, a l’espai de la primera capella lateral del costat dret, hi havia hagut l’altar de la Verge de la Bona Nova. De l’altar de la Bona Nova en tenia cura la família de Pau Domènech. Es tractava de l’altar major renaixentista de la capella primitiva, que en ser reemplaçat per l’altar i retaule de marbre principal actual, es va desmuntar i col·locar en aquest espai. Es va substituir la imatge de Santa Cristina per la de la Verge de la Bona Nova. Aquest altar va ser un dels objectes requisats per ordre del Conseller de Cultura de la Generalitat de 23 d’octubre de 1936, portant-lo al Museu Marítim de Barcelona, on va desaparèixer, amb la única excepció de les quatre taules que formaven part del retaule renaixentista amb pintures de Jaume Forner de l’any 1612 que, restaurades, podem observar avui en aquest espai. Representen quatre escenes de la vida i martiris de la santa (veure article de Joan Domènech Moner al butlletí de l’Obreria de 2005).