INICI SESSIÓ“… La riquesa arbòria de la qual és rodejada aquesta ermita, la suavitat del paisatge que la circumda, la reposada respiració que sembla bategar en totes les formes creen al seu voltant com un cànon de benestar i d’ordre…” (Josep Pla “La Costa Brava”, 1941)
VALLARNAU
L’ermita de Santa Cristina es va construir en la plataforma de terreny estable que conforma el promontori que es prolonga fins del mar en forma de punta que separa la platja de llevant o de Santa Cristina, de la de ponent, Treumal, afrontant amb el terme municipal de Blanes. Les dues platges suposen un gran atractiu paisatgístic i turístic; la de Santa Cristina, amb poca profunditat a trenc d’ona (en relació amb les altres platges del municipi), la de Treumal més petita i amb gran encant natural. El topònim de Treumal el trobem també en documents antics com a Port Mal. Pons Guri al “Llibre de Santa Cristina” ens diu que “Mal“, en català antic, adjectivat del verb llatí malo, significa preferit, més important, i Portmal voldria dir lloc apte per ancorar-hi vaixells o per a pujar-los sobre pals damunt la platja. També segons Josep Galceràn i Joan B. Conill a “El santuario de Santa Cristina” (1885, El Lloretense), aquestes platges eren les millors de Lloret per carenar i protegir vaixells.
Aquest indret, per la seva topografia i situació privilegiada, va ser escollit per assentament d’antigues poblacions, com en donen testimoni les troballes fetes de peces ceràmiques i taegulae romanes dels segles I i II, i fragments d’àmfora romana del segle I trobats molt a prop de la capella. El lloc és definit en documents de l’edat mitjana com a Vall d’Arnau o Vallarnau, donant nom al lloc i l’ermita durant un llarg període com a Santa Cristina de Vallarnau. Actualment la finca té una superfície total de 10 hectàrees, resultat de diferents donacions i adquisicions fetes al llarg dels segles. És un espai natural de lliure accés a residents i visitants; aquesta ha estat sempre la finalitat contemplada per l’Obreria.
ESPAI NATURAL PER CONVICCIÓ PRÒPIA
La protecció ambiental ha estat sempre un objectiu prioritari de l’Obreria. El bosc que forma part de la finca és objecte d’intervencions de manteniment de forma permanent; contínuament es porta a terme una gestió forestal de repoblació, bàsicament amb alzines i espècies autòctones, per substituir els exemplars vells que moren pel cicle natural, amb especial incidència d’una plaga d’escarabat barrinador (“cerambyx cerdo”) que afecta roures i alzines.
Diversos exemplars d’arbres i plantes estan senyalitzats amb indicació dels seu nom científic i en diferents idiomes. Un full informatiu proposa un recorregut per quatre itineraris diferents de la finca, explicant quin exemplars anem trobant al llarg del seu trajecte. El llibre editat per l’Obreria “Flora bàsica de Santa Cristina”, dels biòlegs Josep M.Masses i Maria Pery (1998), és una obra de referència per a conèixer la flora de la zona, que descriu més de cinquanta espècies vegetals presents a la finca.
Amb la única finalitat d’aconseguir la seva preservació, a l’any 1984 aquesta entitat, amb un gran esforç econòmic, va comprar el terreny d’una hectàrea situat entre la baixada a la platja i l’Hotel Santa Marta. L’objectiu va ser que seguís com a zona de bosc i espai natural no urbanitzat.
La fauna autòctona hi troba un hàbitat propi. Hi fan els seus nius moltes espècies com les puputs, merles, mallerengues i altres: s’han registrat més de cinquanta tipus diferents d’ocells que es poden veure en aquest. Una finestra de les golfes de l’ermita que dona a la plaça del pi, resta oberta tot l’any permetent la lliure circulació d’una família d’òlibes, que hi han fet niu i hi resideix habitualment. Els esquirols són uns ferms pobladors dels pins, deixant les pinyes rosegades com a testimoni continu de la seva presència; sovint els podem veure saltant d’arbre en arbre. Els conills hi viuen de forma permanent, i també hi passen senglars amb certa freqüència, i algun isard.
LA PLAÇA DEL PI
La plaça amb el pi gros constitueix un espai natural únic, que ens ofereix un esplèndid mirador sobre la costa, cap a la part de llevant amb vistes a la platja de Santa Cristina i les puntes que més s’endinsen al mar, fins a la punta dels Bullents, de Canyelles. Cap a la part de ponent veiem la platja de Treumal, on es troben els termes municipals de Lloret i Blanes, amb la singular forma de la roca de S’Aguia al fons.
En aquesta plaça hi ha tingut lloc històricament gran quantitat d’actes. Una majòlica situada en una pedra al costat nord-est, ens recorda la sessió del Govern de la Generalitat que hi va tenir lloc el dia set d’agost de 1934, i de la que existeix una fotografia amb el President Companys i diversos consellers. També per la hemeroteca de La Vanguardia tenim imatges de la visita del President Macià amb l’alcalde de Toulouse, l’any 1931. Josep Pla va dedicar unes pàgines als àpats celebrats sota l’ombra d’aquest pi centenari, datat amb una antiguitat de més de cinc-cents anys. Altres escriptors hi han trobat inspirades frases, com Ferran Agulló, Pere Puig i Llensa, Esteve Fàbregas, i uns quants més. A l’any 2009 el pi va haver de ser apuntalat, doncs el fort temporal d’aigua i vent de desembre d’aquell any el va inclinar lleugerament.
EL MIRADOR SOROLLA
En un nivell inferior a la plaça del pi i seguint el camí que baixa cap a la platja de Treumal, trobem el Mirador Sorolla, lloc des del que, l’any 1915, aquest famós pintor va crear l’esbós després immortalitzat a la seva obra “Catalunya”. L’any 1993, es va publicar el llibre “Sorolla a Santa Cristina”, del soci de l’Obreria Sebastià Ruscalleda i Gallart, descobridor de la vinguda de Sorolla a Lloret per pintar aquest quadre. Amb aquella ocasió, es va condicionar aquest espai com a mirador, amb un monòlit que conté una majòlica de Keros dissenyada per Josep Mª Barba amb la cara del pintor i unes belles paraules seves dedicades a la costa de Santa Cristina. A l’any 2008, i amb ocasió de ser reeditat en una versió actualitzada el llibre de Ruscalleda, el mirador es va remodelar amb la formació d’un banc i una reproducció ceràmica del quadre i de l’estudi, que ens permeten comprovar el perfil de les roques reproduïdes a l’obra del pintor.
LA CASETA DE LA PLATJA I “ES CANÓ”
Tocant a la platja hi ha la vella caseta de pedra, refugi mariner. El testimoni més antic localitzat fins ara, és un dibuix a llapis i aiguada sèpia sobre paper, obra de Lluís Rigalt i Farriols a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, de Barcelona, datat al Juliol de 1876; amb la particularitat que el sostre es va dibuixar enfonsat, el que ens indica que podem datar la seva construcció encara uns quants anys abans. Havia estat utilitzat com a magatzem i base operativa per carenar les embarcacions, sempre al servei de la gent de la mar, inclosa la funció de refugi. Durant molts anys va fer el servei de bar o guingueta de platja, fins que a l’any 2012 es va traslladar el bar a l’emplaçament actual, i la caseta es va restaurar, amb coberta de teules i repicat de les parets de pedra. Actualment dona servei al club de rem de l’Obreria, fa una funció social i esportiva.
Un altre testimoni que ha estat present en tots els esdeveniments en aquest espai des de fa molts anys, és el vell canó d’artilleria que va ser paredat a les roques que separen les platges de Treumal i Santa Cristina, per la seva utilització com a norai, per amarrar les embarcacions. El va pintar Llaverias al voltant de l’any 1920 al magnífic oli que es conserva al museu de l’Obreria, i ens en parlava ja Joan Baptista Conill, que va ser secretari de l’ajuntament i Obrer Major de Santa Cristina, en un article al diari local El Lloretense el 15 de Febrer de 1885. Encara aguanta, i ara està acompanyat per una imatge de Santa Cristina feta amb majòliques que va ser submergida al mar davant seu, pel cos de voluntaris de Protecció Civil, l’any 2011.
LA FONT I ELS PIRATES
A Santa Cristina hi ha hagut sempre una font alimentada per una mina, fins que es va haver de tancar per motius de salubritat pública. D’aquesta font hi ha documents a l’arxiu de l’Obreria, imatges de principis del segle XX, i alguna anècdota notable com la del pergamí existent als Arxius Secrets del Vaticà de Roma. L’historiador Mario Zucchitello, italià de naixement i arrelat a Tossa, en recerca de documentació sobra la vila veïna, va localitzar l’any 2010 una butlla del papa Calixte III (Alonso de Borja) del 3 de juny de 1456, en resposta a l’ermità Berenguer, de Santa Cristina, que demanava el permís de la Santa Seu per habitar les dependències d’aquella esglesiola forana. El Papa concedeix, efectivament, a Berenguer el dret de residir a les dependències de Santa Cristina com a ermità i poder gaudir dels avantatges que la finca i la casa proporcionen, i per aquest document sabem que, prop de l’ermita de Santa Cristina, existia, ja en el segle XV, una font que permetia als pirates sarraïns que recorrien aquestes costes, baixar de les seves galeres a proveir-se d’aigua. Amb les seves correries un cop a terra, aprofitaven per capturar gent del poble. L’ermità justificava que, si l’ermita no es deixava sola i hi vivia algú, aquest estadà podia fer de vigia i veure amb suficient antelació les maniobres dels possibles pirates.
Els desembarcaments i les incursions de pirates turcs i barbarescos seguiren vigents encara uns quants anys, com en dona testimoni la constatació del desembarcament a Lloret i saqueig de les cases de la vila per pirates turcs, l’any 1534.
EL CARO D’EN LLEVA
El “Caro d’en Lleva”, és l’embarcació que podem contemplar a l’esplanada exterior que trobem abans d’arribar a l’ermita, protegit per una coberta porxada construïda amb aquesta finalitat. Es tracta del darrer exemplar d’aquest tipus d’embarcació que va practicar la pesca de l’art a Lloret, que el seu patró Joaquim Vilà “Quimet Lleva”, va feinejar al nostre mar fins l’any 1971. Per a la seva exposició pública com a testimoni d’una llarga època de la vida marinera del nostre poble, l’embarcació va ser restaurada per l’Obreria l’any 1978 i es va construir la coberta on s’exhibeix des de llavors, amb la voluntat de museïtzar aquest valuós símbol de la vida marinera de Lloret. Posteriorment ha calgut fer noves restauracions a l’embarcació.
Construït a l’any 1934, era inscrit amb el nom de “Dolores” a la Llista 5a. de Mataró, al juliol de 1964. A les característiques figura amb una eslora de 8,55 m., mànega 2,40 i puntal 0,73; “Propulsión: A remo”. S’autoritza la dotació d’un patró i sis mariners. Hi figuren com a mariners, entre 1969 i 1971, Pere Vilà Rayo, Joan Gelabert Ros, Càndido Reguera Toll i Melcior Puigvert Andreu; els últims pescadors dels caros.
MONÒLITS I MONUMENTS
En diferents punts de la finca de Santa Cristina s’hi troben monòlits i objectes de record o homenatges diversos. Hi ha entre d’altres,
- el monument a l’Obrera amb els noms de les Obreres del darrer segle (2002)
- quatre columnes de pedra carregades de simbologia dedicades als Obrers que al llarg de la història han gestionat l’entitat (2005)
- el monòlit dedicat a Josep Pla reproduint unes paraules dedicades a Sta. Cristina (1997)
- una ceràmica dedicada als 25 anys de celebració de l’Aplec de la Sardana; inaugurat el 24/07/1992 per la Sra. Teresa Turull, vídua de l’escriptor Felicià Serra i Mont. La ceràmica reprodueix un text literari de Felicià Serra.
- un monòlit donat per la Confraria de Sant Elm (2002), amb versos de Mossèn Pere Ribot.
- una placa de bronze en relleu dedicada a l’escriptor Joaquim Ruyra, inaugurada en presència dels alcaldes de Lloret i de Blanes, Martínez i Bota (1990).
- una majòlica dedicada a l’historiador Esteve Fàbregas i Barri; 24/07/1991.
- la majòlica a la plaça del pi que ens recorda el Consell del Govern de la Generalitat el dia set d’agost de 1934. Inaugurada pel Conseller de Governació Agustí Bassols el 24/07/1990.
- els plafons ceràmics a la façana de l’antic hotel. Dos són obra de Joan Bernat i reprodueixen la pintura de Llaverias sobre la processó de Santa Cristina (2004), i la pintura de Sorolla que és a la Hispanic Society de Nova York (2010); també un plafó a la memòria del baríton Marcos Redondo (1994).
- Monòlit amb majòlica de Joan Bernat representant el logotip de l’Obreria (2005).
- plafó ceràmic a la memòria del pintor Joan Llaverias inaugurat el 4/2/1989 pel nét del pintor, Lluís Cantín i Llaverias.
- Plafó ceràmic dedicat a l’escriptor Ferran Agulló (1987).
- Plafó ceràmic a la memòria del pintor Joaquim Sorolla, inaugurat el 1993, i reproducció ceràmica del quadre “Catalunya” y el seu estudi (2008).
- Rellotge de sol a la façana lateral de l’ermita, disseny de Josep Mª Barba i projecte d’Esteve Fàbregas Rebollo i Arseni Frigola (1996).