Referènces literàries

“L’Ermità Maurici” (Premi Fastenrath 1924):

“Ran de les onades hi ha una muntanya petita situada en un roquisser que neix del mar. Encimbellada a la muntanya hi ha l’ermita menuda, vella, solcada d’esquerdes, sembrada d’herbes i plena de nius. Arrecerada a l’ermita hi ha la caseta de l’ermità, arrupida com una fredolica, baixeta com una vella corsecada, i bruna com una pescadora colrada pel sol. Davant l’entrada de l’ermita hi ha una era enrajolada, una bassa d’aigua tèrbola, voltada de joncs, i un xiprer dret com una flama que cremi en un dia d’una quietud beatífica. En els dies de calma, que l’aire s’atura per reposar, el xiprer apar un dit posat davant dels llavis per demanar silenci prop de la porta de l’ermita. Els dies de temperi, que el vent passa brunzent i adelerat per damunt de la mar eixint de les muntanyes soliues i feréstegues, el xiprer, es mou, branda, com un arbre de nau amb una majestat superba: diríeu que parla….”

“L’avi Janet ha d’enllestir el gussi per a uns senyors “tot ple rics”. En Tripa ha de sortir ben aviat amb un estol de noies de la modista per si els feia calma: quina barca d’alegria! El Met, el patró de la “Carme”, el noi del Patjo, el Llarg de l’art, tot un aplec, s’ha de deixondir alhora: avui és Santa Cristina! …”

“Tot seguit cadascú puja al llagut de la seva confraria i mar enllà davant dels ulls enyoradissos dels que resten a la platja de Lloret avança un poble en oració. Avui és Santa Cristina!…”

“Dels pobles veïns, i fins de les ciutats llunyanes, hi arriba gent. Els de Blanes, poble de les belleses; els de Lloret, vila gentil, i els de Tossa, l’arxiu de la història, hi van per mar i veuen tot un enfilall d’encants! Mireu “el Convent” dalt d’una roca llisa, com el mur d’un castell. Les roques que adormides jeuen al fons semblen cadàvers de lluitadors caiguts al fossat. Sant Francesc, amb sa capelleta arraulida, bruna i silenciosa sempre, té un posat de captaire que arriba al cor. Quina solitud i humilitat!…”

“La platja dels trucs, petita i amagada, plena de pedres rodones, blanques i llises, igual que un munt de cranis que les onades hi haguessin deixat. La roca buida, que a cada cop de mar retruny, talment una campana submergida. La roca, en forma de mitra, de “l’Agulla” apar una estàtua posada per ornar la tomba d’un marí immortal.”

“Els llaguts pintats de nou amb llurs proes i popes ornamentades tenen un posat de nau antiga. A cada una hi va un músic de l’orquestra i cada llagut és una confraria on s’han acoblat els devots d’un sant.

[Després de la Salve] altre cop torna a avançar la processó més bella, la processó per mar. Les gotes de cera que cauen a l’aigua es converteixen en petits navilis que giravolten amb els remolins que fan els rems, que es mouen compassats, majestuosos, tots alhora, com una mena d’armats de mar. No es veu la gentada encuriosida, ni els balcons i finestres amb cobrellits i flors. La natura és l’única que s’ho mira joiosa i resplendent; les roques s’entendreixen, les ones no s’alcen per por de fer trontoll, els peixos no s’allunyen adelerats com sempre, i mentre la música es perd a l’infinit i el perfum de l’encens es confon amb l’aire del mar, les oracions, en ample espai, pugen sobiranes fins al mateix cel. El vent que hi passa és feble; diria’s que arriba de puntetes. Els penons i banderes onegen, com les veles llatines enlairades al cim dels arbres enseuats… La costa és piadosa; si una pluja hi hagués, en les roques, les relíquies trobarien un sagrari amb l’encens dels fonolls marins…”

 “(…) de cada embarcació s’alça una boscúria de rems que resten degotant damunt les mans dels mariners, com si ploressin d’emoció… Cap mur de temple, ni cap muntanya, no fa tornaveu a la pregària! Mar, cel, terra llunya, i una salve que neix com un perfum de les onades.”

“(…) la capella… voltada de boscúria atapeïda. Mireu que gentil i blanca i enlluernadora, com una nena que fa la primera comunió acompanyada dels jais: el pi centenari, els xiprers envellits, les roques immortals! (…)”