OBRERES

Al llibre “El Ball de Plaça” (2005), pàgines 27-30, Joan Domènech suggereix la probable existència de la Confraria del Roser als segles XVI i XVII, de la que dependrien unes donzelles habituals que ballaven o intervenien en la cerimònia de presa de possessió –Ball del Ciri- que, amb el temps, es podien haver confós amb les donzelles que feien la festa per Santa Cristina, i que, amb el progressiu augment de la devoció a aquesta darrera Santa, acabarien absorbint el protagonisme de les del Roser. El Ball de Plaça de Lloret, abans de ballar-se davant l’actual Casa de la Vila, es ballava davant de la residència del Paborde o representant del Capítol de Canonges de la Catedral de Girona, senyor i baró de la vila, a l’actual Plaça d’Espanya. A la llinda que corona la finestra principal (actual hotel Bella Dolores), hi ha esculpit un alt relleu de la Mare de Déu del Roser, fet que dona peu a aquesta possibilitat. Fos com fos, definitivament les donzelles de Santa Cristina acabarien sent les balladores de la dansa de les almorratxes o Ball de Plaça.

Aquestes donzelles van ser, des de sempre i fins a l’actualitat, les cuidadores de la imatge de Santa Cristina. El rector Josep Rovirola i Ros, en una nota inserida en el Llibre de la Administració o Confraria de Santa Christina, parla, el 1726, de “com la pabordia de Santa Christina té pabordesses que cuidan los vestits y asean a la Santa y estas solen ser fadrinas.”  Domènech ens detalla, en l’obra citada, fets del segle XIX que demostren aquesta competència de les donzelles o Obreres de Santa Cristina en aquells anys. També Josep Galceran a la seva monografia de 1891 en descriure l’aplec dels Perdons explica que hi assisteix l’Ajuntament “además de los obreros y obreras con su marabadessa”, figura que l’Obreria incorporaria oficialment als cerimonials.

Els noms de les primeres obreres que coneixem de forma explícita són les de 1763-64: Francesca Massià, Caterina Cabanyes (de la pagesia), Cristina Boada i Mariana Mataró. Consten en la relació de gent directament implicada en la reforma de la capella de Santa Cristina que es va començar en aquells moments.

Era pràctica habitual que les obreres traspassaven el càrrec a la seva successora per decisió personal. De fet i durant diferents èpoques, en ocasions tenien dificultat per trobar successora, havent de ballar la mateixa obrera més d’un any tot i no pretendre-ho. Encara en un acta de 1973 llegim: “Las obreras han adelantado el nombre de su sucesora…”  I és que als estatuts d’aquells temps, les obreres no hi sortien per res. És als estatuts aprovats l’any 1982 quan es defineix la seva existència i les normes per les que seran escollides.

Com se’ls comunica abans de prendre possessió del càrrec d’Obrera, aquest comporta l’acceptació de la seva participació i treball en una sèrie d’activitats al llarg de l’any, amés del Ball de Plaça i de les tasques pel digne manteniment del santuari. La experiència de ser Obrera de Santa Cristina arrela fondament en les noies que han tingut la ocasió de viure-la, guardant aquest record al llarg de tota la seva vida. El monument a l’Obrera aixecat l’any 2002 vol ser el testimoni d’homenatge a totes elles.

Des de l’any 2006, en cessar del càrrec, les Obreres són convidades a escriure les seves impressions en un Llibre d’Honor. Aquest és un testimoni de les emocions i sensacions que els deixa aquesta vivència.