ELS OBRERS

Són les persones que tenen la responsabilitat d’administrar i vetllar pel manteniment de l’ermita i la finca, i de protegir i transmetre les tradicions nascudes al redós de Santa Cristina.

Per disposició del Sínode de Girona de l’any 1339, el bisbe Arnau de Montrodon ordenà que cada any les universitats de cada parròquia escollissin dos obrers, que havien de tenir cura de l’administració temporal, les construccions i manteniment del temple, l’auditoria i aprovació dels comptes de l’any precedent.

Els inicis de la presència dels obrers a Santa Cristina es perden en el temps. Al pergamí de data 14 de maig de 1422 que es conserva a l’arxiu de l’Obreria, el pagès Pere Carreras ven per 44 sous un tros de terreny del seu mas a fi d’engrandir la propietat de l’ermita, assegura documentalment que ho ven “a Déu i a Santa Cristina”. A l’hora de cobrar l’import, però, confessa que ho té rebut “dels prohoms del terme de Lloret, de béns de l’esmentada capella de Santa Cristina”. Hi ha ja, per tant, algú que porta l’administració d’aquests béns. Entre els testimonis, hi figuren –batlles de Lloret i Blanes a part– dos homes amb nom i cognom: Jaume Fragosa, sastre, i Pere Joga, pagès. Probablement estem davant dels dos primers obrers dels quals tenim notícia.

En posteriors documents com visites pastorals del bisbe (1573), consueta del rector Jaume Felip i Gibert (1592), document notarial (1601), consueta del rector Rovirola i Ros (1729), hi ha constància de l’existència dels obrers com a responsables de l’ermita, la finca i les tradicions. A partir del segle XVIII hi ha documentació a l’arxiu de l’Obreria per conèixer els noms d’un bon nombre dels obrers de l’època. Quan es va per començar la construcció de l’ermita actual (iniciada al 1764), s’obre un llibre de comptabilitat, el 15 de gener de 1763,  en el que ja es parla fermament d’Obreria i no de Confraria. En aquell moment, els obrers són Ramon Mataró (mariner), Jaume Taulina (mariner), Baptista Doménech (fadrí mariner) i Joan Botet (fadrí). Al 1782 deu ser Obrer Major Francesc Conill, qui figura com a comprador representant a l’Obreria, de dues peces de terra d’uns 4,473 m2. per 275 lliures i 6 sous. I als anys 1783-1784 s’obté la relíquia del crani de Santa Cristina, amb els obrers Francesc Conill (botiguer) i Gaspar Botet (boter).

Ja al segle XIX, quan arriba la guerra del francès (1808-1814) és Ramon Mataró que presideix i al 1812 designa el seu successor, introduint un costum que durant una llarga època serà el sistema de nomenament dels obrers de Santa Cristina. Més endavant, al 1842, Jaume Vilallonga (patró mariner) i Jaume Monter Ribera (pilot), entre altres, es troben amb la lluita contra la llei de Desamortització, de la que sortiren airosos. I entre 1851 i 1854 l’Obrer Major Joan Bta. Conill, es va oposar a que un secretari i un germà del llavors governador civil de Girona, fessin excavacions al voltant del santuari, fet que li va suposar pena d’empresonament.

Al començar el segle XX les “Instrucciones…” de l’Obrer Major Jaume Cabruja recullen la pràctica consuetudinària que ve de temps enrere, per la que cada obrer manifestava als altres qui havia elegit per a substituir-lo; el nom passava primer a l’alcalde i després al rector, i aquest ho feia públic. (I22.03) En constituir-se l’entitat en associació inscrita al registre del Govern Civil, el 8 de març de 1904, es defineix l’existència estatutària dels quatre obrers amb funcions específiques per a cada càrrec: Obrer Major (President), Obrer Tresorer, Obrer Comptador i Obrer Secretari i Arxiver, més els dos Obrers Honoraris. El Sr. Bisbe de la diòcesi, que delega en el Sr. Rector de la parròquia, i el Sr. Alcalde del municipi. Els acords es prenen per majoria de vots. La junta que aprova els estatuts era composta per Josep Conill, J. Aldrich, Salvador Mataró i Ramon Pujol. Aquesta estructura de 1904, s’ha mantingut i és vigent a l’actualitat.

Després d’un inici del segle XX amb documentació inconnexa, tenim ja uns documents detallats i fiables ininterromputs: els llibres d’actes, des de juny de 1927, i els llibres de comptes, des de gener de 1933. Els llibres d’actes permeten comprovar com l’entitat sobreviu i s’ha d’adaptar als diferents vents de la història: la dictadura de Primo de Rivera, l’adveniment de la República de 1931, recuperació i pèrdua de la Generalitat al 1934, guerra civil 1936-39, dictadura franquista, i recuperació de la democràcia a partir de 1976. Aquest documents deixen constància dels noms dels obrers, fins als nostres dies.